Ja hi tornem a ser, tornarem a provar de fer una travessa i com que sol tenim el cap de setmana decidim de començar des de Castejon perquè ens és més còmode a nivell de transports i també perquè la meteo marca molta inestabilitat i preferim volar per zones més obertes; comparant amb la zona del sud de la vall d’Ordessa.
Aquesta vegada s’afegeix el Carles Torres, que ja tenia ganes de provar lo del vol bivac i amb qui creiem que no tindrem problemes de convivència.
Arribem a Castejon i aviat comencen a evolucionar els núvols, anem pujant amb el Mariano de Parapente Pirineos i veiem com el cel es va tapant.
Sol sortir la situació ens dóna que pensar, per baix no funciona gaire i a la que s’agafa alçada la cosa tira massa, així que quan un puja força s’obra endavant i espera qux 4e els altres pugin, a mi hem costa començar, però poc a poc remunto fins que tot tire. El Carles i el Fredy són per damunt les Pauls i jo hem dirigeixo cap al Sud per davant de l’immens núvol que pretén xuclar-me, aquest ho aconsegueix i jo amb orelles i mirant cap avall per no perdre l’orientació surto d’ell a 2800m. encaminant la vall de Vilaller.
La transició la faig còmodament contemplant els grans cúmuls que és formen sobre les muntanyes. Decidim de volar més al Sud, encara que funciona menys.
La travessa cap al Corronco la fem força be pujant tèrmica amb deriva cap als núvols i amb pocs girs tornant al Sud a recuperar la seguretat de les valls.
Cada cop que pugem alts i mirem al Nord fem el mateix comentari: “Això creix molt i molt ràpid ens hem d’espavilar si volem rascar uns quants quilometres més”.
Damunt de Malpas el vent ens ve de cara a uns 15 Km/h i cada vall que hi ha hem de creuar-la pujant força amunt i prement mig gas, d’aquesta manera anem passant fins arribar a la vall fosca on una tèrmica canó ens mostra el potencial del núvol que es crea sobre nostre. El Fredy que anava una mica baix l’aprofita, i nosaltres que rondem per d’alt la deixem anar. Ara tot són preses a creuar a l’altre costat per pujar al tuc de la Cometa i amb la mínima alçada creuar cap a Sort.
Al Nord entre les ombres i algun raig de llum que deixen passar els grans cúmuls podem veure part dels cims del parc de Sant Maurici i més enllà damunt d’Andorra una gran columna de pluja cau enfosquint els voltants, a més a l’Est la serra del Cadí està coronada per magnífics núvols brillants amb la base fosca amenaçant de fer el mateix que els seus veïns.
Conclusió després de l’espectacular visió de les muntanyes més properes: Ja fa massa estona que volem.
I sols creuar a la vall del Noguera Pallaresa correm a aterrar abans de que entri el vent de Nord que escombrarà la vall amb força.
Quan som a terra el cel enfosqueix i una hora més tard cau una tronada i no para de ploure fins les 3 de la matinada.
Ja a Sort aprofitem per menjar i organitzar la pujada a l’envol de Vilamur, durant tota la tarda anem fent temps, esperant que pari de ploure per buscar un lloc per dormir.
No para de ploure i decidim anar a sopar, a veure si més tard despeja, però més tard continua plovent i a mitja nit anem a buscar un lloc bo per dormir.
Al final acabem dins d’una obra on no ens mullarem.
La meteo pel diumenge és de més inestabilitat i al matí no sembla que hagi de ploure. Esmorzem i la cosa ja ha canviat. Comencen a créixer els primers núvols.
Demanem a un company que trobem a Sort per on es puja al pic de l’Orri, ja que per anar a Vilamur utilitzem el mateix accés. Ara sol queda pujar a l’envol per la senda. Aquesta recorre un bosc de pins i l’ombra que fan els arbres ens fan la pujada molt agradable, de tant en tant un clar ens deixa veure les muntanyes i els cúmuls que creixen a tota pastilla, el dia pinta massa canyero i sembla que potser arribarem a l’envol plovent. Al cap de dues hores de marxa i 700m. de desnivell som a l’envol observant el cel amb preocupació. Al Montseny de Pallars s’hi ha instal·lat un gran cúmul que creix impetuós.
Decidim preparar i mirar de volar cap a la vall que puja al port del Cantó, aveure si colem cap a la Seu, però quatre gotes que cauen ens avisen de lo que pot passar i decidim despegar per anar a aterrar a Sort i donar per acabada l’aventura.
Sol sortir una forta ascendència ens puja sense fer res, enfilant cap a l’aterratge comprovem que avui no cal esforçar-se gaire per remuntar, un mica més endavant podem veure el port del Cantó i la trampa que ens esperava. Un gran cúmul creix just per on volíem passar, ens hagués engolit com un ós gormand es menja un panal d’abelles.
Aterrem a la vall i pleguem ràpid el parapent entre d’altres coses perquè no es mulli i de fet a la una comença a ploure donant-nos la raó i pensant que val més la pena estar tocant de peus aterra que sent bapulejat per la força dels núvols goluts.
Farà ja 15 o 20 anys que pujava aquest cim estrenant uns esquís de muntanya, i també estrenant-me jo en aquesta disciplina de muntanya.
Pip, pip, pip vaig pujant i comença l’espectacle. A mesura que agafo alçada la vista es fa més espectacular, tot el Pirineu que puc veure cap al nord està increïblement nevat, el Bisaurin 2670m., el pico de Aspa 2640m., fins i tot el Midi D’ossau sembla a tocar. 
Hem començat el vol a Hecho i ho hem fet caminant, pujant al pico Remilez 1820m. Bé una mica més avall, on es fàcil despegar, tardem 1hora i 15 minuts pujant entre bosc, pista i senders.
